El Pilar del Cantábrico (500 m, 6a, A2+) és una de les vies d’escalada més prestigioses de la cara oest del Naranjo de Bulnes (Picos de Europa).

Una via que en condicions hivernals no és una empresa a l’abast de qualsevol escalador. Doncs bé, posats en antecedents, entre el 8 i el 12 de febrer, dos membres del Centre de Tecnificació d’Alpinisme (CTAC) de la FEEC, Josep Olivas (La Joca Club Alpí) i Marc Subirana (AE Deu Dits), van escalar-la.

L’aventura, però, començà dues setmanes abans, entre el 25 i el 27 de gener, quan el mateix Subirana i Iban España (UE Urgellenca) van arribar a Picos de Europa i van començar els portejos, amb força fred però amb bon temps.

“Van començar la via i vam obrir els 3 primers llargs...però ens van informar que s’aproximava una borrasca molt forta. Llavors vam decidir baixar i donar-nos una setmana de descans esperant que s’estabilitzés tota la neu. Justament aquests dies és quan en David Palmada Pelut i en Jordi Servosa van arribar, i a la vista del panorama van marxar cap a Alacant”, comenta en Marc, ex membre del CTAC i actual component del cos tècnic.

El següent cap de setmana, a casa, es van desplaçar a Boí, on van participar al Festival Hivernal. Però els deures (i el material abandonat) els reclamaven. Aquest cop l'Iban no em va poder acompanyar, així que en Marc va reprendre la via, el 8 de febrer, amb la companyia d'en Josep Olivas, un dels altres components del centre de tecnificació.

“No portem gaire pes a les espatlles, però la gran quantitat de neu que hi ha a la zona ens fa trigar unes quantes hores en arribar des de Sotres al refugi. L'endemà, amb bon temps i menys fred que durant el primer intent, carreguem el petate d'aigua i menjar i anem a viure a la paret. Allà ens hi estarem uns quants dies. La primera nit dormim a la R4. Al nostre ritme, avancem a una velocitat de dos llargs per dia... No som unes “fletxes” en això de l'artificial; però poc a poc i amb bona lletra, progressem sense gaires incidents, tret dels típics d'una hivernal a Picos (fred, boira, vent i molta humitat)”, explica en Marc.

El tècnic del CTAC acaba la seva descripció de la següent manera: “Quan el matí del quart dia vam arribar al novè llarg (la Beyond good and evil del Naranjo, en altres condicions), anem alerta de la reunió que hem de trobar a l'esquerra. Però tot i així ens la saltem sense trobar-la i muntem 20 metres més amunt del que tocava. Quan ens adonem de l'error decidim que si les coses han anat així serà per algun motiu; potser pels 10 cm de neu que ens van avisar que caurien durant la nit...Així que decidim deixar els petates en aquest punt, calçar-nos els gats, agafar quatre friends i marxar cap amunt a la recerca del cim de l'Urriellu. Escollim una variant que va a trobar la Rabadá Navarro i que evita els dos últims llargs del Pilar del Cantábrico, habitualment menys transitats per les cordades que repeteixen la via. Arribem al cim amb les últimes llums del dia. Ja només ens queda rapelar fins a la R9, per anar a buscar els petates. Per celebrar-ho fem un bon sopar i l'endemà descobrim que amb la neu caiguda durant la nit ens hagués costat molt més arribar al cim... i qui sap si ho haguéssim aconseguit!”.

Finalment, els joves van dedicar el cinquè dia a la paret a rapelar per la mateixa via del Pilar del Cantábrico, baixant el petate mica en mica. Des d’aquestes línies volem felicitar al Marc, al Josep i a l’Iban per la seva escalada a aqueta mítica via de Picos de Europa.